És, per a mi, una de les més lúcides i divertides narracions de la xarxa sobre els món dels corredors.
El seu autor, Marciano Durán, és un escriptor uruguaià, i en el seu blog l’ha penjat en castellà. Diverses webs i blogs sud-americanes i espanyoles l’estan publicant, i jo m’he permès traduir-la .No és difícil trobar-se identificat amb el text. Espero que us agradi.
Jo els conec.
Els he vist moltes vegades.
Són rars.
Alguns surten d'hora al matí i s'obstinen en guanyar al sol.
Uns altres es torren al migdia, es cansen per la tarda o intenten que no els atropelli un camió per la nit.
Estan bojos.
A l'estiu corren, troten, suen, es deshidraten i finalment s’esgoten… només per gaudir del descans.
A l'hivern es tapen, s'abriguen, es queixen, es refreden, i deixen que la pluja els mulli la cara.
Jo els he vist.
Passen ràpid per la rambla, a poc a poc entre els arbres, serpentegen camins de terra, pugen costes plenes de pedres, troten en una carretera perduda, esquiven ones a la platja, creuen ponts de fusta, trepitgen fulles seques, pugen turons, salten tolls, travessen parcs, es molesten amb els automobilistes que no frenen, fugen d'un gos i corren, corren i corren.
Escolten música que acompanya el ritme de les seves cames, escolten a les cotorres i a les gavines, escolten els seus batecs i la seva pròpia respiració, miren cap a davant, miren els seus peus, oloren el vent que va passar pels eucaliptus, la brisa que va sortir dels tarongers, respiren l'aire que arriba dels pins, i quasi paren quan passen enfront dels gessamins.
Jo els he vist.
No estan bé del cap.
Porten sabatilles amb aire i sabatilles de marca, corren descalços o calçats.
Vesteixen amb samarretes, porten gorres, i controlen una vegada i una altra el seu propi temps.
Estan tractant de guanyar a algú.
Corren amb el cos relaxat, passen a la del gos blanc, esprinten després de la columna, busquen una font per refrescar-se… i segueixen.
S'inscriuen en totes les carreres… però no en guanyen cap.
Comencen a córrer-la la nit anterior, somien que l’acaben i al matí s'aixequen com els nens el Dia de Reis.
Han preparat la roba i l’han deixat damunt d’una cadira, com ho feien en la seva infància la vigília de les vacances.
El dia abans de la cursa mengen pasta i no beuen alcohol, però es premien descaradament i amb un bon rostit tot just acaba la carrera.
Mai puc calcular-los l'edat però segurament tenen entre 15 i 85 anys.
Són homes i dones.
No estan bé.
S'inscriuen en curses de vuit o deu quilòmetres i abans de començar saben que no podran guanyar encara que faltessin tots els altres.
Tenen molta ansietat en cada sortida i uns minuts abans necessiten anar al lavabo. Ajusten el seu cronómetre i tracten de fixar-se amb els quatre o cinc a qui cal guanyar.
Són les seves referències de cursa: “Cinc que corren més o menys com jo”.
Guanyar solament a un d'ells serà suficient per anar a dormir a la nit amb un somriure. Gaudeixen quan passen a un altre corredor… però l’encoratgen, li diuen que ja falta poc i li demanen que no afluixi.
Pregunten pel lloc d'avituallament i s'enutgen perquè no apareix.
Estan bojos, ells saben que a casa seva tenen l'aigua que vulguin, sense esperar que la hi doni un nen que aixeca un got quan passen.
Es queixen del sol que els mata o de la pluja que no els deixa veure.
Estan malament, ells saben que allí prop està l'ombra d'un arbre o el resguard d'una teulada..
No les preparen … però tenen totes les excuses per al moment que arriben a la meta.
No les preparen …són part d'ells mateixos: “El vent en contra, no corria una gota d'aire, les sabatilles noves, el circuit mal mesurat, els que van quasi caminant i no et deixen passar, l’aniversari que vam celebrar ahir nit, la llaga en el peu dret per la costura dels mitjons nous, el genoll que em va tornar a trair, vaig sortir massa ràpid, no ens van donar aigua, al arribar podia esprintar però no vaig voler”.
Gaudeixen al explicar-ho, gaudeixen al córrer, i quan arriben gaudeixen d'aixecar els braços perquè diuen que ho han aconseguit.
Què van guanyar una vegada més!
No se’n adonen que van quedar darrere d’un centenar o d’un miler de persones… però insisteixen amb que van tornar a guanyar.
Són rars.
S'inventen una meta en cada cursa.
Es guanyen a si mateixos, als que els miren des de la vorera, als que miren les curses per televisió i als que ni tan sols saben que hi ha bojos que corren.
Els tremolen les mans quan es punxen la roba al col•locar-se el dorsal, simplement per que no estan bé.
Els he vist passar.
Els hi fan mal les cames, tenen rampes, els costa respirar, tenen punxades en el costat… però segueixen.
A mesura que avancen en la cursa els músculs sofrixen més i més, la cara se'ls desfigura, la suor corre pels seus rostres, les punxades comencen a repetir-se, i dos quilòmetres abans de l'arribada comencen a preguntar-se que estan fent allí.
Per què no ser un dels entenimentats que aplaudeixen des de la vorera?
Estan bojos.
Jo els conec bé.
Quan arriben s'abracen a la seva dona o al seu marit, que dissimulen, enamorats, la suor de la seva cara i del seu cos.
Els esperen els seus fills, i fins i tot algun nét o algun avi els fa un crit solidari quan travessen la meta.
Duen un cartell en el front que s’apaga i s’encén que diu “He arribat. Feina feta”.
Tot just arriben beuen aigua i es mullen el cap, es llencen a l’herba a descansar però s’han d'aixecar de seguida perquè els saluden els que van arribar abans.
Es tornen a llençar a l’herba, i altra vegada s’aixequen perquè van a saludar als que arriben després que ells.
Intenten tirar a terra una paret amb les dues mans, pugen la cama des del turmell, abracen a un altre boig que arriba més fotut que ells.
Els he vist moltes vegades.
Estan malament del cap.
Miren amb afecte i sense llàstima al que arriba deu minuts després, respecten a l'últim i al penúltim perquè diuen que són respectats com si fossin el primer i el segon.
Gaudeixen dels aplaudiments encara que vagin tancant la marxa, guanyant solament a l'ambulància o al tio de la moto.
S'agrupen per equips i viatgen 200 quilòmetres per córrer 10.
Compren totes les fotos que els treuen i no adverteixen que són iguals a les de la carrera anterior.
Pengen les seves medalles en llocs de la casa de forma que que les visites puguin veure-les i hagin de preguntar.
Estan malament.
"-Aquesta és del mes passat-" diuen, tractant d'usar el seu to més humil.
"-Aquesta és la primera que vaig guanyar-" diuen, ometent informar que aquesta la hi lliuraven a tothom, incloent al que arribava últim i a l'inspector de trànsit.
Dos dies després de la cursa ja estan de bon matí saltant tolls, pujant turons, bracejant rítmicament, saludant ciclistes, copejant els palmells de les mans dels col•legues que es creuen.
Diuen que poques persones en aquests temps són capaços d'estar sols –amb sí mateix- una hora per dia.
Diuen que els pescadors, els nedadors i alguns més.
Diuen que la gent no suporta tant silenci.
Diuen que ells ho gaudeixen.
Diuen que fan projectes i fan balanços, que es penedeixen i es congratulen, que es qüestionen, preparen els seus dies mentre corren, i conversen sense pors amb ells mateixos.
Diuen que la resta busca excuses per a estar sempre acompanyat.
Estan malament del cap.
Jo els he vist.
Alguns únicament caminen… però un dia… quan ningú els mira, s'animen i troten una mica.
En uns mesos començaran a transformar-se i acabaran tan bojos com ells.
Estiren, es miren, giren, respiren, sospiren i es llencen.
Esprinten, frenen i tornen a esprintar.
Em sembla que volen guanyar a la mort.
Ells diuen que volen guanyar a la vida.
Estan completament bojos.
Marciano Durán
Març 2008
